Conèixer com fer servir les eines d'autoedició per fer pàgines web en particular i disseny visual en general està bé per fer una composició visual, per transmetre un missatge visual. És l'equivalent a saber agafar el llapis si ets dibuixant o el pincell si ets pintor.
Però no només saber la tècnica de les eines és suficient. Un dissenyador visual també disposa, entre d'altres recursos, d'un paquet de tècniques visuals(recursos dels missatges visuals), les quals de ben segur identificareu en els cartells del metro, autobusos, revistes, diaris, televisió, etc... que comentarem tot seguit[Aquestes tècniques serien similars als recursos que tenen els guionistes de telesèries per provocar efectes en el públic. Com quan et fan estar predisposat per sentir simpatia per un personatge i després resulta que és el dolent. Així es provoca en l'espectador un daltabaix més fort].
Ja us he presentat anteriorment els conceptes nivellació-agudament. Aquests són uns conceptes oposats entre sí en els quals, la tendència de nivellació és la que porta cap a l'equilibri i la tendència cap a l'agudament és la contrària, sent aquesta darrera la més provocativa, la que ens treu de la regularitat de la homogeneitat, la que segons com es faci servir, cridarà més
l'atenció, posarà un accent o produrià un efecte convenient pel context de l'anunci, cartell o missatge .
Us presento a continuació aquestes tècniques visuals expressades per parelles d'oposats que a partir d'ara us canviaràn la vida:
- Contrast-armonia:
El contrast és una manera de valorar la diferència entre les coses. Quant més contrasten dues coses entre sí vól dir que es distingeixen més l'una de l'altra. I quan més s'integren entre sí vól dir que s'armonitzen, fins al punt que poden fer-se indistingibles entre sí. [A hores d'ara ja heu vist a photoshop en què consistien els ajustos de brillantor i contrast, corves i nivells. Heu vist també, amb l'ajust nivells que podiem fer que la part més clara de l'histograma la podiem convertir en el color blanc i la més fosca en negre. És a dir que podiem accentuar la separació de tons a una fotografia].
A l'estat visual més elemental la llum és tonal, i oscil·la des de la brillantor fins a la foscor passant per una sèrie de gradacions, de grisos intermitjos. En el procés de visió depenem de la observació de la "yuxtaposición" d'aquestes gradacions de tó per veure els objectes. Dit en un altre idioma, que nosaltres distingim les formes dels objectes més foscos si els posem davant d'altres de més clar que contrastin[no apreciariem una samarreta negra tant bé si la penjessim davant d'un fons negre. O sigui que la confondriem. En aquest cas la samarreta negra s'integraria armònicament amb el fons. Si volem que es vegi bé que es tracta d'una samarreta caldria que tant fons com objecte fossin de tons lo més diferents possible; un molt clar i l'altra molt fosc].
Si el grau de contrast, que és el grau de distinció de diferents objectes, ens permet definir més clarament les formes podrem identificar millor els objectes i els seus patterns(patrons), permetent apreciar si estàn nivellats o no, si estàn en equilibri, etc...
Podriem considerar diferents tipus de contrasts:- Contrast de tons.
- Contrast de colors(matiços contra els seus complementaris, els que es troben al costat contrari del cercle cromàtic).
- Contrast de contorns(formas angulares contra formas suaves).
- Contrast d'escala(formes petites contra formes grans).
- Contrast d'orientació(aliniament de formes en direccions diferents, sent les direccions perpendiculars la que més contrasten).
- Equilibri-Inestabilitat:
Després del contrast aquesta dualitat és la més important. Es basa a la intensa necessitat de l'ésser humà per l'equilibri. És una estratègia de disseny en la que hi ha un centre de gravetat entre dos pesos. El desequilibri dona lloc a formulacions molt provocadores e inquietants.
- Simetria-Asimetria.
Lligant amb lo anterior es pot arribar tant de forma simètrica com asimètrica a l'equilibri. La simetria és l'equilibri axial. Pot resultar estàtic e inclús avorrit. [ L'equilibri per asimetria es pot aconseguir variant elements i posicions de manera que s'equilibrin els pesos ]. Complicat però interessant i ric en la seva varietat. Veure l'article de comunicació visual amb l'exemple de les pomes.
- Regularitat-Irregularitat.
La irregularitat és equivalent a lo inesperat e insòlit sense ajustar-se a un plà desxifrable. No obeeix aparentment a un patró. La regularitat consisteix en afavorir la uniformitat d'elements seguint un mètode respecte al qual no es permeten desviacions.
- Simplicitat-Complexitat.
L'ordre contribueix considerablement a la síntesi visual de la simplicitat, técnica visual que imposa el caràcter directe i simple de la forma elemental, lliure de complicacions o el·laboracions secundàries. La formulació oposada és la complexitat que implica una complicació visual degut a la presència de numeroses unitats i forces elementals, que donen lloc a un difícil procés d'organització del significat.
- Unitat-Fragmentació.
Les tècniques d'unitat i fragmentació són semblants a les de la simplicitat-complexitat i entranyen estratègies de disseny semblants. La unitat és un equilibri adequat d'elements diversos en una totalitat que és percepctible visualment. La col·lecció de numeroses unitats s'ha d'ensamblar tant perfectament, que es percebi i consideri com un objecte únic. La fragmentació és la descomposició dels elements i unitats d'un disseny en peces separades que es relacionen entre sí, però conserven el seu caràcter individual.
- Economia-Profusió.
La presència d'unitats mínimes de medis visuals és típica de la tècnica de la economia, que contrasta amb la oposada de la profussió. En molts aspectes. La economia és una ordenació visual frugal en la utilització d'elements.
- Reticència-Exageració.
La reticència i la exageració són les contrapartides intel·lectuals del dipol economia-profussió i serveixen per fins similars tot i que en contextes diferents. La reticència és una aproximació de gran comediment que persegueix una resposta màxima de l'espectador davant elements mínims. La exageració, per ser visualment efectiva, ha de recòrrer a la extravagància eixamplant la seva expressió molt més enllà de la veritat per intensificar i amplificar.
- Predictabilitat-Espontaneitat.
La predictivilitat, com tècnica visual, suggereix un ordre o plà molt convencional. Sigui a través de la experiència, de la observació o de la raó, hem de preveure a priori el que erà tot el missatge visual, basant-nos en el mínim d'informació. La espontaneitat, en canvi, es caracteritza per una falta aparent de plan. És una tècnica de gran càrrega emotiva, impulsiva i desbordant.
- Activitat-Passivitat.
L'activitat com tècnica visual ha de reflexar el moviment mitjançant la representació o suggestió. La postura energètica i viva d'una tècnica visual activa resulta profundament modificada a la força inmòvil de la tècnica de representació estàtica que produeix, mitjançant un equilibri absolut.
- Sutilessa-Audàcia:
La sutilessa és la tècnica que escolliriem per establir una distinció afinada, fugint de tota obvietat o energia de propòsits. Indica una aproximació visual de gran delicadessa i refinament i s'ha d'utilitzar de forma molt intel·ligent per aconseguir solucions enginyoses. La audàcia és, per la seva natura, una tècnica visual òbvia. El dissenyador la utilitza per aconseguir una visibilitat òptima.
- Neutralitat-Accent:
La neutralitat pot ser molt eficaç per vèncer la resistència o beligerància de l'espectador. L'atmosfera de neutralitat és perturbada en un punt per l'accent, que consisteix en reforçar intensament una sola cosa contra un fons uniforme.
- Transparència-Opacitat:
- Coherència-Variació.
La coherència és la tècnica d'expressar la compatibilitat visual desenvolupant una composició dominada per una aproximació temàtica uniforme i consonant. Si la estratègia del missatge exigeix canvis i el·laboracions, la tècnica de la variació permet la diversitat i la varietat. Però la variació reflexa en la composició visual l'ús d'aquest mateix fenòmen en la composició visual, en el sentit que les mutacions estàn controlades per un tema dominant.
- Realisme-Distorsió.
- Plana-Profunda.
Aquestes dues tècniques visuals es regeixen fonamentalment per l'ús de la perspectiva i es veuen reforçades per la reproducció fidel de informació ambiental, mitjançant la imitació dels efectes de la llum i ombres pròpies del "claroscuro" i/o també l'anomenat "esfumato" o difuminat que es va inventar al renaixement per simbolitzar la llunyania amb una mena de boirina.
- Singularitat-Iuxtaposició.
La singularitat consisteix en centrar la composició en un tema aïllat e independent, que no conta amb el recolçament de cap altre estímul visual. El principal efecte d'aquesta tècnica és la transmissió d'un ènfasi específic. La iuxtaposició expressa la interacció d'estímuls visuals situant al menys dos claus juntes i activant la comparació relacional. [Com quan a la tele posen un quadret mostrant les reaccions d'una persona mentre que a la resta de la pantalla es veu per exemple una peli que ha fet].
- Secuencialitat-Aleatorietat.
Una disposició seqüencial en el disseny està basada en la resposta compositiva a un plan de presentació que es disposa en un ordre lògic. La ordenació pot respondre a una fórmula, però per lo general entranya una sèrie de coses disposades segons un esquema rítmic. La tècnica aleatòria dona la impressió d'una falta de planificació, d'una desorganització planificada o d'una presentació accidental de la informació visual.
- Agudessa-Difusivitat.
L'agudessa està intimament lligada a la claritat de l'estat físic i a la caredat d'expressió nítida i fàcil d'interpretar. La difusitat és tova, no aspira tant a la precisió, però crea més ambient, més sentiment i més calor.
- Continuitat-Episodicitat.
La continuitat es defineix per una sèrie de connexions visual ininterrumpudes, que resulten particularment importants en qualsevol declaració visual unificada. Al cinema, l'arquitectura i el grafisme, la continuitat no tan sols és el conjunt de pasos ininterrumputs que porten d'un punt a un altre, sino també la força cohesiva que manté unida una composició d'elements diversos. Les tècniques episòdiques de la expressió visual expressen la desconnexió o, si més no, conexions molt febles. És una tècnica que reforça el caràcter individual de les parts constitutives d'un tot, sense abandonar completament el significat global.
Entradas
0 comentarios:
Publicar un comentario